domingo, 26 de julio de 2009

El cruel tañido


En un mundo de pasión, donde no me corre sangre por las venas, sino fuego, acaricio con premura la piel tersa de una mujer, mientras le susurro al oído todo lo que he sentido en esta vida, y todo lo que querría haber sentido.


Y ella me abre su alma,

me entrega su cuerpo,

me envuelve en su fuego,

me arranca de mis miedos,

me lleva a sus reinos;

Y yo me rindo a sus pies

y le doy lo que tengo

y lo que soy.


Y las sábanas se convierten en lenguas de fuego, el aire se vuelve tórrido. Nuestros cuerpos sudorosos pierden su solidez y el mundo parece desaparecer en un torbellino en el que sólo estamos ella y yo, perdidos y abrazados para siempre.

Entre la vorágine llega un murmullo lejano, como las campanas de una iglesia tañendo al anochecer. No puedo dejar de oír el sonido, ese chirrido eléctrico y persistente que no me deja escuchar las palabras que ella deja caer en mis oídos como dulces afrodisíacos.

Por un momento, el murmullo se detiene, pero llega de nuevo, más fuerte que antes. Este segundo tañido acapara mi atención irremediablemente, y el cuerpo se me entumece. El mundo se me desdibuja.

Y llega el tercero, y la noto a ella más lejana. Sus caricias casi parecen etéreas, y su tacto parece como de humo.

Y llega el cuatro tañido, y me siento flotando, ajeno a la pasión y el fuego. La miro a ella a los ojos, intentando captar ese momento; me agarro a su carne, tratando de quedarme en sus brazos, que momentos antes parecían tener que pertenecerme por toda la eternidad, y ahora escapaban a mis abrazos.

Y llega el quinto tañido, y su rostro ya casi no se distingue. Sus ojos, antes verdes como la esmeralda, son ahora meras estrellas en la distancia, titilando tenues en el techo cada vez más negro.

Y llega el sexto tañido, y estiro los brazos, abrazo el aire sin forma, y me veo perdido en el limbo. Llega el séptimo y me siento cayendo de la cumbre de la hermosa montaña que antes había escalado con gozo.

Y abro los ojos, sudoroso y sobresaltado. Los primeros rayos de sol me saludan, indolentes, y al octavo tañido tengo la sensación de haber estado unos instantes en el paraíso. Al noveno tañido, la mujer, su fuego, su alma ya son sólo manchas borrosas, memorias difusas, recortes oníricos. El décimo tañido lo corto con pereza, dando un golpe al despertador, furioso por razones que no recuerdo.

Y aquella noche, aquel momento, aquel derroche de placer, me abandonan para siempre, llevadas por la brisa de la mañana y por el cruel tañido de la rutina. El mundo me secuestra de nuevo, inclemente, hasta que vuelvan la noche y los sueños.


¿Será verdad que cuando toca el sueño

con sus dedos de rosa nuestros ojos,

de la cárcel que evita huye el espíritu

en vuelo presuroso?

sábado, 11 de julio de 2009

El vals de les estrelles mortes - II


A mesura que s'apropaven al motel, l'aire s'omplia d'una olor subtil i familiar, que s'anava fent més forta a mesura que la moto sidecar s'apropava al motel. Es van apropar a l'edifici i l'Asdrúbal va aparcar al costat de la porta, apagant el motor i retornant a la nit el silenci. La olor s'havia fet força intensa.

El motel estava enmig del no res. El segon fanal, que estava no massa lluny, podria haver indicat l'inici de la civilització en aquell paratge deixat de la mà de Déu, però estava tant isolat com el primer fanal i com el motel mateix. L'edifici en si no era lleig, d'estil colonial, pintat de blanc i de colors pastel, amb elegants finestrals a la planta baixa, una entrada en forma de pòrtic clàssic i tres pisos. Però totes les finestres tenien els porticons tancats, excepte una, en l'ampit de la qual hi havia una llàntia encesa.

—I doncs, duu diners, mestre? —va preguntar l'Asdrúbal, interrompent les obervacions d'en Paul.

—Resulta que si -respongué, després de regirar-se les butxaques i trobar-hi miraculosament la cartera—, diria que n'hi haurà prou

—Doncs entrem, aquí comença a fotre fred.

I s'encaminaren cap al porxo. La porta s'obrí abans que hi arribessin, empesa per una dona de mitjana edat, amb una espelma a la mà. Tenia un rostre bonic, però adornat amb l'expressió d'aquells qui consideren que el sarcasme és l'únic mètode vàlid per tractar amb la resta de la humanitat.

—Asdrúbal, feia temps que no et vèiem per aquí... —va dir amb veu desganada.

—He estat una mica ocupat, Prosa, treballant a la ciutat... —va dir ell, amb un cert deix de disculpa.

—La pròxima vegada, fes-nos una trucada. Sempre estem contents de veure’t —per alguna raó, el to dur de la seva veu no es corresponia amb l’amabilitat de les paraules que pronunciava—. I veig que duus companyia. Qui és?

—Es diu Paul, i passarà la nit aquí.

En Paul va callar, conscient de que aquella conversa no l’incloïa. La dona que responia a l’estrany nom de Prosa no se’l havia mirat fins llavors. Els seus ulls blaus, una mica ametllats, eren tant freds com la seva veu.

—Encantada de conèixe’l, senyor Paul —va dir—. Em dic Proserpina. Espero que gaudeixi de la seva estada al meu humil negoci. No tenim el plaer d’acollir hostes gaire sovint.

—Igualment —va dir, lacònic, allargant la mà. La Proserpina no es va molestar en encaixar-li.

Uns moments de silenci.

—Entrem, Asdrúbal, que començo a agafar fred —va dir ella— Segueix-nos, Paul, i saluda la Hela, que s’ocuparà de preparar-te una habitació mentre menges alguna cosa.

Van entrar a un rebedor amb aspecte d’antic, però net i ben arreglat. El mostrador era buit, i quasi totes les claus eren al seu lloc, excepte dues. Al costat hi havia una noia alta, jove i d’una bellesa estranya. Tenia els ulls grossos i foscos, el front ample, el coll alt i els llavis molsuts, contrets en un mig somriure constant. Quan ella el va mirar, va sentir-se com si, de cop i volta, no hi hagués res més, ni tan sols l’aire que els separava; res més tres d’ella i ell. Ella va somriure. Però no era un somriure amable ni tranquil·litzador, era un somriure ardent. En Paul va sentir calfreds recorrent-li l’esquena, notava com les cames li començaven a fer figa, el cor se li accelerava. Després d’uns instants quasi eterns, la veu de la Proserpina va acabar amb aquell estrany embruix.

—Hela, vinga, que no tenim tota la nit —va dir sense alçar la veu.

La jove Hela, impulsada pel to imperiós de la seva mestressa, va desaparèixer escales amunt. Llavors la Proserpina va assenyalar a en Paul un saló menjador, on hi havia una taula parada. No hi havia ningú. Tampoc hi havia cap rastre de l’Asdrúbal.

Un home baix i esprimatxat, amb la cara rodona i alegra, va sortir de la cuina i va anar directament cap a en Paul.

—Segui, segui —digué, nerviós—, i relaxi’s. De seguida li duré el que ha demanat, no es preocupi...
—Si... si encara no he demanat res... —va respondre en Paul, perplex.

—Ah... bé, si, tant li fa. No tenim carta, o sigui que haurà de deixar aquesta decisió al cuiner. Però no s’amoïni, li asseguro que és el millor cuiner de la zona, i que qualsevol cosa que posa en uns fogons és per llepar-se’n els dits!. Però segui, segui allà, al costat del finestral...

Atordit, en Paul s’assegué al lloc que li havia indicat el nerviós cambrer. Se sentia cansat i, per primera vegada des que s’havia trobat davant del fanal, se sentia vertaderament perdut. Mirava per la finestra i pensava en la noia del servei, aquella que es deia Hela; en la fredor de la mestressa, en el tracte que li havien dispensat. Però el que més l’intrigava, més encara que on era o què faria l’endemà, era que un motel de carretera net i ben cuidat no tingués “el plaer d’acollir hostes gaire sovint”.

A fora, la tempesta que havia vist feia una estona creixia en l’horitzó, i les estrelles seguien brillant mortes rere una cortina de tenebres.