La Pedrera quedava cada cop més enrere i els auriculars de l'MP3 vessaven la música dels Eagles a les meves orelles. Rere els vidres de l'autobús, amarats de falsa rosada, s'encenien els fanals, i Barcelona estava, com jo, trista i freda en un vespre de tardor.
Quan l'autobús va aturar-se, una alenada de vent àrtic em va dur l'atenció fins a les portes que s'obrien. Allà, un parell d'ulls, el parell d'ulls més bonic que he vis mai, em va capturar. Ulls grossos i lleugerament ametllats, ben col·locats en un rostre ple d'harmonia, ruboritzat pel fred dels carrers. Ulls que miraven amb la curiositat i la sorpresa que només pot correspondre a un turista.
No eren ulls verds, ni blaus, ni foscos, ni del color de la mel. Aquells ulls tenien un color ben estrany, que poques vegades he tingut el plaer de contemplar. Aquells ulls eren grisos, com el propi cel de Barcelona, encapotat per núvols de capvespre, però amb el sol darrere, donant lluïssor al conjunt, de tant clars com eren. La seva mida, que els més puristes titllarien d'exagerada, no feia res més que realçar-ne la importància, donant-los més protagonisme.
Vaig estar-me una bona estona mirant aquells ulls grisos, com seguien els edificis cèlebres del Passeig de Gràcia, com s'aturaven a les noves escultures de la Plaça Lesseps. La propietària d'aquells ulls no va tardar en atrapar-me, i, com un voltor, vaig desviar la vista cap a l'exterior. El sol havia trobat un forat entre els núvols i la serra de Collserola, i vessava foc sobre el barri de Gràcia.
Al cap de pocs segons, vaig tornar a fixar-me en aquells ulls grisos, encara presa del seu embruix. Vaig focalitzar els sentits fins a poder escoltar paraules en francès, dirigides a les seves acompanyants. La llum del sol ponent entrava per la finestra del bus, omplint aquells ulls de matissos i lluïssors, un espectacle de la natura. L'iris brillava com si es tractés de diamants i topazis guardats dins d'una esfera de cristall de Bohèmia, quasi bé amb llum pròpia. Aquells ulls grisos eren tresors de perles i denaris de plata al fons del mar, eren llànties sota la pluja, eren evocacions de l'oceà tempestuós, gris perquè el cel blau resta cobert rere els núvols amenaçadors.
I malgrat tots aquests adjectius carregants i temibles, els ulls grisos transmetien serenor. Podria haver-me passat hores contemplant-los, admirant la bellesa d'aquells ulls en harmonia amb un rostre bonic, de talla delicada i caràcter francès, coronats per un front ample i una mitja melena d'un coure lluent. Tota una oda a la natura i la seva capacitat creadora. La bellesa del mar i la pluja, el sentiment d'una tarda grisa davant la finestra de casa, la calidesa del vent de llevant a l'estiu, tot això, i més coses que les paraules no poden descriure, guardaven aquells ulls. De tant bonics, eren hipnòtics.
Van atrapar-me dues vegades més, amb mirades (segurament plenes de retret) directes que em deixaven embadalit durant uns pocs segons, i que m'obligaven a apartar la vista de nou. Malgrat tot, seguia sota l'efecte irresistible dels ulls grisos, que no es va trencar fins que el bus va aturar-se davant del Parc Güell. Com sempre, la majoria dels viatgers van arreplegar les seves motxilles i les càmeres digitals, i van sortir al carrer. La noia dels ulls grisos no va ser-ne una excepció.
Les portes es van tancar i vaig llançar-li un últim esguard, fins que va desaparèixer per sempre. Vaig mirar a l'infinit, i vaig pensar que aquells ulls podrien aturar una batalla, com les sabines posant pau entre els seus pares i els seus marits. Només llavors vaig adonar-me que la meva parada havia passat feia estona.
.
Quan l'autobús va aturar-se, una alenada de vent àrtic em va dur l'atenció fins a les portes que s'obrien. Allà, un parell d'ulls, el parell d'ulls més bonic que he vis mai, em va capturar. Ulls grossos i lleugerament ametllats, ben col·locats en un rostre ple d'harmonia, ruboritzat pel fred dels carrers. Ulls que miraven amb la curiositat i la sorpresa que només pot correspondre a un turista.
No eren ulls verds, ni blaus, ni foscos, ni del color de la mel. Aquells ulls tenien un color ben estrany, que poques vegades he tingut el plaer de contemplar. Aquells ulls eren grisos, com el propi cel de Barcelona, encapotat per núvols de capvespre, però amb el sol darrere, donant lluïssor al conjunt, de tant clars com eren. La seva mida, que els més puristes titllarien d'exagerada, no feia res més que realçar-ne la importància, donant-los més protagonisme.
Vaig estar-me una bona estona mirant aquells ulls grisos, com seguien els edificis cèlebres del Passeig de Gràcia, com s'aturaven a les noves escultures de la Plaça Lesseps. La propietària d'aquells ulls no va tardar en atrapar-me, i, com un voltor, vaig desviar la vista cap a l'exterior. El sol havia trobat un forat entre els núvols i la serra de Collserola, i vessava foc sobre el barri de Gràcia.
Al cap de pocs segons, vaig tornar a fixar-me en aquells ulls grisos, encara presa del seu embruix. Vaig focalitzar els sentits fins a poder escoltar paraules en francès, dirigides a les seves acompanyants. La llum del sol ponent entrava per la finestra del bus, omplint aquells ulls de matissos i lluïssors, un espectacle de la natura. L'iris brillava com si es tractés de diamants i topazis guardats dins d'una esfera de cristall de Bohèmia, quasi bé amb llum pròpia. Aquells ulls grisos eren tresors de perles i denaris de plata al fons del mar, eren llànties sota la pluja, eren evocacions de l'oceà tempestuós, gris perquè el cel blau resta cobert rere els núvols amenaçadors.
I malgrat tots aquests adjectius carregants i temibles, els ulls grisos transmetien serenor. Podria haver-me passat hores contemplant-los, admirant la bellesa d'aquells ulls en harmonia amb un rostre bonic, de talla delicada i caràcter francès, coronats per un front ample i una mitja melena d'un coure lluent. Tota una oda a la natura i la seva capacitat creadora. La bellesa del mar i la pluja, el sentiment d'una tarda grisa davant la finestra de casa, la calidesa del vent de llevant a l'estiu, tot això, i més coses que les paraules no poden descriure, guardaven aquells ulls. De tant bonics, eren hipnòtics.
Van atrapar-me dues vegades més, amb mirades (segurament plenes de retret) directes que em deixaven embadalit durant uns pocs segons, i que m'obligaven a apartar la vista de nou. Malgrat tot, seguia sota l'efecte irresistible dels ulls grisos, que no es va trencar fins que el bus va aturar-se davant del Parc Güell. Com sempre, la majoria dels viatgers van arreplegar les seves motxilles i les càmeres digitals, i van sortir al carrer. La noia dels ulls grisos no va ser-ne una excepció.
Les portes es van tancar i vaig llançar-li un últim esguard, fins que va desaparèixer per sempre. Vaig mirar a l'infinit, i vaig pensar que aquells ulls podrien aturar una batalla, com les sabines posant pau entre els seus pares i els seus marits. Només llavors vaig adonar-me que la meva parada havia passat feia estona.
.
No hay comentarios:
Publicar un comentario