jueves, 26 de agosto de 2010

La dignitat perduda

En obrir-se la porta, entrà un feix de llum i color a l’interior de la basílica de Maxenci, abandonada a corre-cuita. Se sentien els clams dels habitants de Roma, que victorejaven i cridaven sota el sol d’octubre. L’emperador Constantí entrà a la basílica amb la parsimònia habitual, però amb prou feines va poder amagar la seva sorpresa en veure les proporcions de l’edifici. Encara empolsegat, vestit amb l’armadura i acompanyat de la seva guàrdia, havia decidit fer un alto en la seva entrada triomfal a una Roma acabada de conquerir. La mida de la basílica, la més gran del Fòrum, havien robat la parla a tots els seus acompanyants, que fins llavors havien estat cridant i fanfarronejant de gestes i valentia. L’emperador va recórrer lentament la llargada de la nau, fixant la mirada aquí i allí, ara en la volta, ara en els finestrals, ara en la balustrada del cantó nord, encara inacabat.

Però el que més l’esbalaïa era una estàtua de més de dotze metres d’alçària, un colós de pedra amb el semblant de Maxenci, l’home que li havia disputat el domini de l’Imperi Occidental, i a qui les aigües furioses del Tíber s’havien endut unes hores abans, camí del riu Leteu.

Constantí s’acostà a l’estàtua. Tenia els peus, els braços i el cap de marbre blanc, mentre que el cos era fet de bronze. Estava assegut en un tron, en posició majestuosa; una mà sostenia una llança mentre l’altra es recolzava sobre el braç del tron donant fermesa al conjunt. El rostre era sever, hieràtic. Els ulls grossos miraven sense veure-hi, fixes en la immensitat de l’infinit.

—S’assembla a vós, Senyor... —digué el magister militum.

Constantí va girar-se i va fulminar el seu general amb la mirada. Els ulls de l’emperador podien ser més terribles que els del colós de Maxenci.

—Qui ha vist aquesta estàtua? —va preguntar Constantí al prefecte de Roma, que l’acompanyava en la comitiva.

—Tant sols nosaltres i els mestres d’obres, Senyor.

Acariciant-se la barbeta prominent, Constantí rumià.

—Li haurem de canviar la cara —digué a la fi.

—No n’hi hauria prou amb retocar-la, Senyor? —preguntà el prefecte— El cost d’aquesta reparació seria massa elevat. Uns quants retocs a mans de picapedrers experts ja farien el fet.

Constantí assentí silenciós. Es quedà llarga estona contemplant aquells ulls, aquella mirada tant ferma, tant semblant a la seva i, al mateix temps, tant diferent. A poc a poc començà a sentir una certa empatia amb el rostre de marbre.

Llavors, sense dir res, girà cua i marxà. La comitiva i la guàrdia el seguiren. Les portes de la basílica es tancaren i deixaren sol el colós de Maxenci, que seguia mirant més enllà del món i del temps. Els ulls de pedra seguiren contemplant segles i mil·lennis. Veié néixer i caure imperis, veié guerres, saquejos, fams i pestes, glòries, assemblees i triomfs. Des de les òrbites mortes contemplava com els curiosos se li acostaven i es meravellaven de la seva majestat.

El colós, reduït a vestigis del passat escampats entre la runa de la Ciutat Eterna, va acabar guardat en un museu, en un pati a l’aire lliure. Mutilat i desposseït de dignitat, els visitants l’observaven amb una barreja d’admiració i llàstima.

—...Això és el que queda del colós de Constantí, construït al segle IV... —deien els guies del museu, recitant el que s'havien après de memòria.

La nit dels temps s’havia empassat la memòria de Maxenci i el seu gran enemic se n’havia endut els mèrits. L’emperador destronat plorava, però els ulls de pedra no vessaven llàgrimes. Els llavis de marbre mai no van sospirar. El vel del seu dol era la furiosa escomesa dels anys. Abatut, el colós de Maxenci, mutil·lat i a trossos, recordava la dignitat perduda.

1 comentario:

Agustí dijo...

Tan sencill i curt com terriblement profund.