jueves, 25 de noviembre de 2010

La noia plorava

Era un temps en què, a Europa, les idees mataven al servei dels ambiciosos; en què les societats canviaven i calia triar entre llibertat o ordre. Era l’any en què es ponia l’esvàstica per l’Oest i l’estrella roja s’alçava a l’Est. Era febrer i Budapest fumejava, ferida de mort.

Ja no sonaven els canons ni les bateries antiaèries, ni hi havia línies de trinxeres atrafegades, ni es reunien batallons rere les roques i entre les restes dels edificis. Les defenses de la ciutadella al capdamunt del mont Gellért eren poc més que ruïnes. La seva silueta, que governava la ciutat des del seu punt més alt, havia estat el bastió de la seva protecció fins que la voluntat d’aquella muntanya s’havia trencat a força de foc i de ferro, i els russos l’havien forçada a trair la ciutat, deixant-la desprotegida i vomitant-hi destrucció. Els jardins de l’illa de Margit només eren terra batuda i esquelets d’arbres, ombres socarrimades de l’opulència de temps més optimistes, coberta de cadàvers de paracaigudistes i carcasses d’avions morts. La planura de Pest era una extensió de fantasmes, coronada per la majestat derrotada del palau del Parlament, la glòria neogòtica que romania silenciosa mentre el Danubi corria trist i negre als seus peus. Els soldats soviètics, ebris de victòria, s’encarregaven de cobrar el botí que se’ls devia. Els canons callaven, però els rifles encara se sentien arreu, acompanyats per cors de crits i plors; la simfonia de la victòria funesta.

Els ulls de bronze dels reis i els prohoms d’Hongria ploraven sang a la Plaça dels Herois, encarats cap a l’horitzó des d’on s’alçaven columnes de fum. Els avions ja no els estremien en els seus pedestals esquerdats per les bombes, però el presagi dels batallons amb banderes roges trencant formació per saquejar els carrers del voltant els ferien l’orgull. Molts d’ells, si haguessin estat vius i presents, podrien haver recordat moments en què la pàtria va haver d’agenollar-se, humiliada i rendida, però només el rei Béla IV podria explicar que havia viscut una situació semblant a la d’aquell any 1945, quan els mongols devastaren tota Hongria. Només llavors la pàtria havia estat violada d’una manera tan salvatge.

Però per aquella senyora anciana, la pàtria era un concepte massa abstracte. Per ella, aquell mes de febrer era un malson fet realitat. Els russos recorrien els carrers, saquejaven les botigues; soldats que portaven les estrelles de la llibertat, les insígnies de la germandat dels homes, entraven com bandits a les cases i es feien senyors per un dia de la terra que havien conquerit, segons la tradició tàrtara. Per aquella senyora, quan sortia amb la seva família a vagar pels carrers buscant els cadàvers de cavalls congelats per tenir alguna cosa amb què fer callar el ventre, el terror era en els ulls dels soldats hongaresos i alemanys que intentaven defensar cada carrer i cada edifici del turó del Castell de Buda. El terror era en els canons que callaven i la vista de banderes roges. Podrien haver estat blanques, negres o blaves, però aquella senyora sabia que les banderes roges eren les dels que, en haver vençut, buscarien refugi i aliment en aquell febrer tan cru.

L’anciana va haver de parar de parlar quan va començar a descriure com els russos entraren a casa seva i els prengueren la dignitat i la llibertat, a alguns fins i tot la vida. “Ho sento, però no puc continuar”, deia. I, mirant el vídeo en aquell museu dedicat a l’horror de la opressió feixista i comunista, al meu costat, una noia que devia rondar els setze anys no podia contenir les llàgrimes. Una noia que no havia vist cap soldat enemic entrant a casa seva després de mesos de setge, un tàrtar dels temps moderns disposat a aplicar el seu dret de conquesta. Ella no havia viscut la postguerra ni havia vist Hongria destrossada per la dictadura de la Creu Fletxada ni la dominació soviètica. Ella, segurament, havia crescut segura en una llar de Budapest, i la televisió era com més a prop havia estat d’una guerra de veritat. I, malgrat tot, la noia plorava.

Potser pensava en la seva àvia o besàvia, que havien pogut viure durant aquell moment negre. Potser s’imaginava a ella mateixa vivint el malson d’aquella anciana. Potser només escoltava i les paraules li copaven el cor d’emocions. Aquella anciana no era la primera en explicar aquella història, ni seria la última. Potser pensava, aquella noia, en el què la Humanitat era capaç de fer, i no podia contenir la barreja de temor i indignació que li oprimia el pit i li pujava per l’espinada. Potser havia sentit l’espurna de l’angoixa, l’alè d’aquella anciana en el fred de febrer en aquella Budapest que mai havia vist, coberta de neu i cendra, i en sentir els ulls humits, va preferir no contenir-se.

La noia plorava mig en silenci, i s’unia així, tímidament, en el cor de llàgrimes que commemoren el clímax del caos i el descens a les regions més fosques del gènere humà.

2 comentarios:

Mrs.Yume dijo...

Jajaja, muchas gracias, aunque creo que mi comentario sobre lo de lope de vega y mi forma de crear ahora quedó un poco prepotente y tal vez pareciese algo que no es...

Te pongo en seguir.

¡Me encanta el logo de tu blog, jolines! *_*

Lebowski dijo...

Un text preciós, Andronicus. Realment preciós!

Aviam quan recuperes el blog!