Es va despertar a les fosques, embolcallat per la negra nit. La lluna era nova, les estrelles s'amagaven rere el mantell de núvols foscos. Se sentia oprimit per una presència impalpable, invisible, però que es notava en els ossos, com una tempesta, en la pell, com una xafogor. Sense més pistes que un fanal no massa llunyà, començà a caminar, sense estar massa segur de seguir el camí correcte, ensopegant de tant en tant amb les pedres del camp.
Però no l'esperava cap carretera, al fanal, ni cap rastre d'altres fanals. Només els rastres d'un vell camí empedrat, amb la meitat de les llambordes malmeses, menjat per l'herba i els anys. Seguia sense veure's cap rastre d'humanitat, més enllà del fanal i la mil·lenària via empedrada. Una curiosa contraposició, va pensar.
Va estar-se assegut al costat del fanal, negre i d'estil de principis del segle XX, tot espantant els mosquits, esperant qui sap què durant una llarga estona. Mirava el cel, intentava veure l'horitzó. No sabia on era, i aquell fanal no l'ajudava gens ni mica a ubicar-se. Potser podria veure muntanyes, o no veure'n. Si conexia la orografia de la zona, potser podria trobar el camí de tornada. Però la línia de l'horitzó era tant negra com els núvols. Només en un punt llunyà, qui sap si a l'est, al nord o en qualsevol altra direcció, es podia veure una franja lluminosa.
Desanimat, es deixà anar sobre el fanal, rumiant sobre què podria fer. Va intentar dormir, però tenia un neguit que li ho impedia. Li semblava tenir un motor dins del cap, que brunzia com un rusc d'abelles. El soroll anava augmentant, fent créixer-li l'ansietat. De reüll va captar un moviment, després va sentir un espetec, acompanyat d'una poderosa lluïssor. De sobte, d'un horitzó molt més proper del que semblava va aparèixer la silueta d'una mena de moto, rugint sobre l'empedrat, desencaixant alguna llamborda pel camí.
Es quedà palplantat, mirant l'estranya aparció. La moto s'acostà i l'enlluernà amb els fars davanters. El conductor, amb la cara oculta rere el casc, va apagar la màquina i el lleó de metall va callar. El llum del fanal permetia distingir la forma d'una moto sidecar lluent, pintada de verd fosc. El conductor, alt i forçut, duia una caçadora de cuir gastada i uns texans. La seva veu ressonà sinistra dins del casc:
- Què se li ofereix, mestre? Ens hem perdut?
- Em sembla que si -va respondre amb presses-. No puc trobar el camí de tornada.
- Vaja, és tot un problema. Necessites que et porti a algun lloc?
Va dubtar:
- Ah, doncs sí, però no sé realment on sóc ni cap a on porta aquest camí.
-I qui ho sap? -va respondre el motorista, traient-se el casc amb dificultat- Però si no agafem el camí, no ho sabrem mai. Va, pugi al sidecar!
Sota el casc va aparèixer un rostre angulós, robust i de mitjana edat, amb els cabells densos i foscos, el nas recte, la barbeta ampla i uns ulls estrets, negres.
- No sap cap a on duu aquesta carretera? -va preguntar-li.
- És clar que ho sé, l'he feta moltes vegades. Duu a un motel on tenia previst passar la nit. Espero que dugui diners a sobre, jo no duc més del que necessito per acabar el trajecte.
El motorista pujà al seient de la moto, i tot agafant el casc per tornar-se'l a posar, allargà la mà.
- Per cert, em dic Asdrúbal.
- Jo em dic Paul. Encantat -i li va fer una encaixada.
Molt en la llunyania, la claror persistia, ara trencada pel rugit ocasional dels trons i la lluïssor cegadora dels llampecs. Espantant les bestioles i els esperits amb el crit del motor de la moto, en Paul i l'Astrúbal van enfilar camí amunt, deixant enrere el fanal, endinsant-se en la foscor amb els fars de la moto com a únic guia.
No passà ni mitja hora fins que un altre fanal aparegué davant seu, amagat rere un mur. El camí allà esdevenia carretera asfaltada, i no massa més lluny s'apreciaven els llums encesos d'un motel de carretera.
Però no l'esperava cap carretera, al fanal, ni cap rastre d'altres fanals. Només els rastres d'un vell camí empedrat, amb la meitat de les llambordes malmeses, menjat per l'herba i els anys. Seguia sense veure's cap rastre d'humanitat, més enllà del fanal i la mil·lenària via empedrada. Una curiosa contraposició, va pensar.
Va estar-se assegut al costat del fanal, negre i d'estil de principis del segle XX, tot espantant els mosquits, esperant qui sap què durant una llarga estona. Mirava el cel, intentava veure l'horitzó. No sabia on era, i aquell fanal no l'ajudava gens ni mica a ubicar-se. Potser podria veure muntanyes, o no veure'n. Si conexia la orografia de la zona, potser podria trobar el camí de tornada. Però la línia de l'horitzó era tant negra com els núvols. Només en un punt llunyà, qui sap si a l'est, al nord o en qualsevol altra direcció, es podia veure una franja lluminosa.
Desanimat, es deixà anar sobre el fanal, rumiant sobre què podria fer. Va intentar dormir, però tenia un neguit que li ho impedia. Li semblava tenir un motor dins del cap, que brunzia com un rusc d'abelles. El soroll anava augmentant, fent créixer-li l'ansietat. De reüll va captar un moviment, després va sentir un espetec, acompanyat d'una poderosa lluïssor. De sobte, d'un horitzó molt més proper del que semblava va aparèixer la silueta d'una mena de moto, rugint sobre l'empedrat, desencaixant alguna llamborda pel camí.
Es quedà palplantat, mirant l'estranya aparció. La moto s'acostà i l'enlluernà amb els fars davanters. El conductor, amb la cara oculta rere el casc, va apagar la màquina i el lleó de metall va callar. El llum del fanal permetia distingir la forma d'una moto sidecar lluent, pintada de verd fosc. El conductor, alt i forçut, duia una caçadora de cuir gastada i uns texans. La seva veu ressonà sinistra dins del casc:
- Què se li ofereix, mestre? Ens hem perdut?
- Em sembla que si -va respondre amb presses-. No puc trobar el camí de tornada.
- Vaja, és tot un problema. Necessites que et porti a algun lloc?
Va dubtar:
- Ah, doncs sí, però no sé realment on sóc ni cap a on porta aquest camí.
-I qui ho sap? -va respondre el motorista, traient-se el casc amb dificultat- Però si no agafem el camí, no ho sabrem mai. Va, pugi al sidecar!
Sota el casc va aparèixer un rostre angulós, robust i de mitjana edat, amb els cabells densos i foscos, el nas recte, la barbeta ampla i uns ulls estrets, negres.
- No sap cap a on duu aquesta carretera? -va preguntar-li.
- És clar que ho sé, l'he feta moltes vegades. Duu a un motel on tenia previst passar la nit. Espero que dugui diners a sobre, jo no duc més del que necessito per acabar el trajecte.
El motorista pujà al seient de la moto, i tot agafant el casc per tornar-se'l a posar, allargà la mà.
- Per cert, em dic Asdrúbal.
- Jo em dic Paul. Encantat -i li va fer una encaixada.
Molt en la llunyania, la claror persistia, ara trencada pel rugit ocasional dels trons i la lluïssor cegadora dels llampecs. Espantant les bestioles i els esperits amb el crit del motor de la moto, en Paul i l'Astrúbal van enfilar camí amunt, deixant enrere el fanal, endinsant-se en la foscor amb els fars de la moto com a únic guia.
No passà ni mitja hora fins que un altre fanal aparegué davant seu, amagat rere un mur. El camí allà esdevenia carretera asfaltada, i no massa més lluny s'apreciaven els llums encesos d'un motel de carretera.
No hay comentarios:
Publicar un comentario