Un mal dia

Tothom, qui més qui menys, s'ha llevat algun dia amb el peu esquerre. Tothom ha patit aquella sensació de desgana constant, aquell neguit sense raó, aquella manca d'esma. Tothom, en definitiva, ha viscut dies d'aquells que fan pensar "avui tinc un mal dia". Un mal dia, qui més qui menys, tohom l'ha tingut.

Com de ben segur es podrà notar, no fa gaire que he passat per aquesta desagradable experiència. No és la primera, naturalment, els mals dies són més vells que l'anar a peu, però fins llavors no m'havia parat a pensar sobre la putada que representa tenir un mal dia. Però com a part inseparable de la vida, com a creu de la moneda que té per cara els bons moments, m'he decidit a fer un petit homenatge als dies que, sense ser els pitjors de la vostra vida, sense tenir res particularment dolent en ells mateixos, són, sens dubte, mals dies.

Els mals dies poden començar amb dues situacions: o bé una son irresistible, i la consegüent arribada mitja hora tard a on sigui que cal anar a les 7 o 8 del matí, o bé el molest insomni que et té girant al llit durant unes sis o set hores, massa cansat per llevar-te i dedicar-te a altres coses més productives, però massa insomne, valgui la redundància, com per dormir. En qualsevol de les dues situacions, la mala llet no tarda en estar a flor de pell.

El mal dia segueix de maneres molt diverses segons l'edat, l'ocupació i el gènere de l'afectat, però tots tenen una cosa en comú: la falta de ganes i la irritabilitat pronunciada. Pel que fa al primer símptoma, és força molest, però pot contrarrestar-se amb l'abundant ingesta de cafè o d'altres estimulants, o també estant-se en un ambient agradable, i malgrat tot seguiràs preferint no fer res, gandulejar i matar el temps, a esforçar-te a passar-ho d'alguna manera.

Aquí entra en joc el segon símptoma. Començaré fent un breu prefaci de les relacions socials humanes: segons penso, el món es divideix en quatre grups de persones: els íntims, els pròxims, els simples coneguts i els desconeguts. Els primers són els que les pel·lícules simplistes, les comèdies romàntiques i els dibuixos animats anomenen "els millors amics", i són gent amb qui m'uneix molt més del que em separa, amb qui he compartit molts moments i que em coneix prou com per notar el meu pèssim estat d'ànim, però que saben com combatre la situació amb dosis d'humor, que sol ser la millor medicina, o d'altres entreteniments. No són necessàriament persones que vegis sovint, ja que la confiança pot aparèixer amb dues o tres converses. Són, senzillament, persones amb les quals t'hi sents a gust.

Els segons són els amics que veus sovint, amb els quals parles sovint, més per necessitat que per plaer genuí. Solen ser companys de feina o de classe amb els que sols fer petar la xerrada, però als quals no correries a explicar la terrible crisi emocional que estàs patint. Hi manca la confiança. I en els bons dies pots gaudir rient bromes, xerrant, etcètera. Però en el mal dia les gràcies deixen de ser gracioses, i deixes de voler esforçar-te en ser amable amb aquell company que de vegades es porta com un imbècil rematat. Alerta, que corres perill de que et titllin de borde.

Quant als tercers, els coneguts, els que veus de tant en tant i saludes però dels quals no en saps ni el nom ni, potser, on recony els has conegut, directament ni els tens en compte. Senzillament, no et sents amb ganes de començar l'alegre ballet de la hipocresia. Dels quarts, els desconeguts, no cal que en digui res. Si no vols esforçar-te en ser amable amb coneguts, menys encara amb desconeguts.

Així, a mesura que passen les hores, intentes fer bona cara, intentes buscar conversa quan coincideixes amb algun amic o conegut i no pots el·ludir el contacte humà, però tots els intents són endebades, ja que un mal dia potser és l'únic moment en la vida d'un home (d'una dona també, s'entén) en què realment té ganes d'estar sol.

I el mal dia acaba, a la fi, de dues formes: la forma sensata és anar-se'n a dormir d'hora, ja que llevar-se aviat i comprovar que no tens pesos de plom a les pestanyes és força agradable. La forma menys sensata és enfonsar-se en l'autocompassió mirant la tele fins a altes hores, fins que deixen d'emetre aquella pel·lícula que sempre t'havia encuriosit però mai t'havies interessat en mirar (i no ho haguessis fet si no t'hagués sortit fent zàping en un canal dels de dos dígits) i comença l'espectacle dels teleconcursos de sopes de lletres trampejades amb presentadores caigudes en desgràcia, que no tardaran en protagonitzar el porno que ve encara més tard.

La segona situació pot dur a un segon mal dia. Però no sol passar tal cosa, ja que els humans seguim creient que el nostre humor depèn de l'atzar o de la voluntat divina, i no de complexes reaccions químiques que tenen a veure amb l'estat general del cos, en el qual s'inclou la ment. Els mals dies no venen a cegues, els causen estats anímics generals, agreujats per comportaments no massa savis (com el quedar-se fins tard veient qualsevol merda a la tele, setmanes d'examens, hores extra i altres putades).

Se sol dir que una mala actitud, una visió massa pessimista o un comportament depressiu són la causa dels mals dies, però el cert és que aquesta explicació és totalment òbvia i innecessària: una persona alegre serà, lògica i irremeiablement, més alegre que una persona trista, o no tant alegre. No té sentit que la persona trista tingui en compte aquest axioma, perquè no li serveix absolutament de res.

I malgrat tot, seguim creient -tots nosaltres- que els dies venen i van determinats per alguna voluntat superior, i que, com acostumem a pensar, demà serà un altre dia, com si els dies fossin compartiments temporals estancs, independents i diferenciats. Seguim creient que el mal dia el qualifiquem abans de caure rendits al llit i pensem "quina merda de dia", enlloc d'adonar-nos que el mal dia es prepara amb antel·lació i sense el nostre coneixement. Com una festa sorpresa que al final resulta no ser en el teu honor.

Al cap i a la fi, tothom, qui més qui menys, pot tenir un mal dia.

Algunas veces gano

y otras veces

pongo un circo y me crecen los enanos